dimarts, de febrer 25, 2003

Dimarts, 25 de febrer

Amors a la carta. Meri Torras. Ed. Galaxia Gutemberg/ Cercle de Lectors

Cartes d’amor a l’era digital

L’adveniment del segle XXI, amb la implantació de les noves TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), ha comportat transformacions no només en molts dels gèneres literaris sinó en la mateixa literatura. Hi ha qui aventura que, ja des de l’etimologia del mot – littera, lletra-, la literatura pertany a l’era escrita i que desapareixerà necessàriament al llarg de l’era digital, per donar pas a una altra cosa – que no és completament una altra cosa – que s’ha batejat amb el nom de ciberliteratura o literatura hipertextual o literatura electrònica o literatura ergòdica... Aquestes etiquetes s’encavalquen però no s’identifiquen i, sens dubte, caldrà valorar-ne l’abast els propers anys. A l’era electrònica, quan triomfen la virtualitat, el simulacre, la transitorietat, la cibercultura, pregonar epistolografia, encara que sigui a través de i l’edició acurada d’una antologia de cartes d’amor de la literatura catalana, corre el risc de semblar un gest impregnat de melangia i enyor, o – especialment a ulls d’alolescents usuaris empedreïts del mòbil i l’ordinador – una mena de mostrari més o menys curiós de troballes arqueològiques. Hi ha lloc per a l’epistolografia en el nou mileni?, o, per plantejar-ho fent un joc de paraules: les noves TIC regeneren o degeneren el gènere epistolar? La millor resposta, probablement, passa per totes dues coses.

Moltes d’aquestes noves tecnologies donen a l’escriptura un protagonisme dins el procés comunicatiu que l’imperi del telèfon li havia manllevat. En efecte; si la immediatesa, la rapidesa i la comoditat d’alçar l’auricular, marcar i parlar, havia acabat relegant la pràctica epistolar de la quotidianitat de les persones, el fax- relativament extès-, el correu electrònic – en augment d’ús- i els missatges de mòbil són un espai on sense retop hem d’escriure(‘ns), narrar(-nos): els verbs de la postmodernitat. Un exemple: els telegrames d’amor resultaven poc viables perquè: a) un telegrama és, per definició curt, i si ens expliquem amb moltes giragonses retòriques fàcilment acabarem tenint problemes per arribar a final de mes; b) posar un telegrama implica o bé desplaçar-se a la sucursal de correus més propera i enfrontar-se amb la mirada del funcionari o de la funcionària mentre compta (i llegeix!) les nostres paraules amoroses, o bé trucar per telèfon i haver de dictar a algú que no coneixem els mots que hem escollit amb tanta cura per sentir com els va repetint mecànicament a mesura que els anota per transmetre’ls just després amb la mateixa fredor professional. Per contra, els missatges del mòbil són totalment privats, encara més immediats i, com els telegrames, tenen un límit econòmic d’espai que els hauria de fer com una gota de perfum: tenir la capacitat de posseir en la seva mínima expressió la mateixa fragància del flascó.

Si els SMS, missatges via satèl.lit, que viatgen de mòbil en mòbil s’assemblen als telegrames, els correus electrònics es correspondrien amb les cartes tot i fer semblant ostentació d’impaciència i de pressa que catacteritza actualment la nostra vida; encara que els e-mails no es guardin en llaços ni siguin perfumats, més aviat vagin a parar en inodores carpetes dins al disc dur de l’ordinador. Això té un avantatge molt calr: ens estalvia haver-los de retornar un cop l’amor o, si més no, la relació s’acaba, mentre que – si hem de creure les recomanacions que donava l’any 1927 Carles Soldevila, sota el pseudònim de Myself, a La dona ben educada”. Regles de capteniment i d’etiqueta- :”la ruptura comporta el retorn dels presents enviats, cartes i fotografies.” Els correus electrònics tampoc poden acaronar-se, ni olorar-se, ni amagar-se entre els plecs del vestit, ni podem transportar-los a la butxaca de l’abric neguitosament mentre esperem el moment de solitud i privacitat necessària per llegir la missiva. I una de les pèrdues que, personalment- ho confesso-, més em dolen: ja no té sentit que intentem endevinar la personalitat de l’epistològraf analitzant-li obsessivament els trets cal.ligràfics, aplaudint el caràcter resolt, decididament ascendent, dels pals de les tes, les corbes sinuoses i enllaçades de les esses o les muntanyes fermes i prometedores de les emes... També és cert que després, tot plegat, no era de bon tros infal.lible i lletres de somieg solien pertànyer a realitats físiques menys evocadores. En fi...

Des de l’antiguitat, la carta s’ha descrit com un diàleg entre absents; aixi la definia, per exemple, Ciceró a les “ Filípiques”(II, 7) i el valerós Tirant començava amb una de les seves lletres a Carmesina confessant: Absència, enemiga d’enamorats pensaments, és aquella qui, entre tants enemics meus, major combat s’estudia donar-me. Tal vegada perquè obeeix a l’impuls de la comunicació, de vèncer la llunyania insofrible, l’epístola com a gènere ha mostrat una multiformitat envejable que ha fet posssible la seva pervivència al llarg del temps, per venir a donar la raó a una de les epistògrafes amoroses més insignes, Madeleine de Scudéry, quan observaba: No hi ha res que no puguem introduir a propòsit en les cartes d’aquesta natura ( galant i amorosa) i que des del proverbi més popular fins als versos de la Sibi.la, de tot es pugui servir un esperit destre, per acabar demostrant que també funciona a l’inrevès: tot cap a dins de la carta, i la carta, especialment amorosa, acaba sent capaç de vehicular-se a través de tot. No han existit debades els codis muts amb els quals els amants, observant les flors escollides, el moviment del ventall o, fins i tot, el lloc elegit per amagar-se una piga falsa, esbrinessin anhels, inquietuds i desitjos de l’amant o, fins i tot, el lloc i l’hora de la propera cita secreta.

Tanmateix, més que no pas un veritable diàleg, com puntualitza Carles Soldevila a Correspondència amorosa (1926), La lletra d’amor és un terme mig entre la conversa i el sol.liloqui. Aquest fet explica que en els moments de declaració d’intencions, ja sigui per confessar el desig amorós, ja sigui per enviar l’altre a dida, la carta – que fa la figura interlocutora present però muda- esdevingui el motlle ideal.
En format paper o en format electrònic, a les baralles dolces que ens ofereix el joc de l’amor, cal veure l’aposta amb les millors cartes.

Meri Torras ( Universitat Autònoma de barcelona) El Temps, 25-2-03


dimarts, de febrer 11, 2003

Divendres, 14 de febrer

Regalos amorosos ( El pais 06-02-2003 )

ENRIQUE MOCHALES

as de cors Dentro de poco es el Día de San Valentín, aunque papá y mamá ya no se regalan nada. Papá me contó una vez que, siendo novios, le mandó a mamá una docena de rosas rojas al trabajo el 14 de febrero. Entonces mamá se puso furiosa, le dijo que cómo se le ocurría mandarle rosas el Día de San Valentín, que le parecía una absoluta chorrada, que había pasado mucha vergüenza en el trabajo, y papá le aseguró, casi con lágrimas en los ojos, que no entendía nada, y que a veces no sabía cómo acertar. En fin, cosas de mayores.

Yo, aunque todavía soy un poco pequeño, ya tengo novia. Nunca nos hemos regalado nada el 14 de febrero, quizás porque sólo hay un 14 de febrero al año y nos conocemos desde hace una semana y media. Pero este 14 de febrero tengo varias ideas sobre lo que le puedo regalar. Lo primero que pensé fue en abrir la hucha de lata en la que guardo todos mis ahorros. Lo malo es que cuando la abrí, ¡zas!, encontré unas pocas pesetas plateadas por las que no te dan nada hasta dentro de por lo menos cien años. Me di cuenta de que ni trabajando en una fábrica de zapatillas deportivas en Tailandia conseguiría el dinero necesario para comprar un regalo, así que pensé en el abrigo de astracán que hacía tiempo que mamá no usaba, pero cuando se lo dije a ella se rió mucho y me mandó a jugar.

Miré en mis cajones a ver si tenía otras cosas que sirvieran y encontré lo siguiente: un huevo podrido que guardaba para arrojarlo por el balcón, una colección de cucarachas muertas, una bolsa de caracolillos vacíos, dos petardos sin explotar, y un puro habano medio roto que le cogí prestado a papá. La verdad es que no era gran cosa. Estuve pensando en hacerle un collar de caracolillos, y de paso fumarme el puro, pero el fallo estaba precisamente en los caracolillos, a nadie le haría ilusión ponerse un collar de caracolillos, sobre todo si no podía comérselos. ¡Si por lo menos los caracolillos estuviesen llenos!

Hoy, después de pensar un rato, he encontrado algo que regalarle. Como ahora le estoy enseñando a papá a utilizar Internet, una tarde que él no esté le regalaré a mi novia un ataque informático al Pentágono. ¡Será divertidísimo! Apuntaremos los misiles de Israel hacia Washington, y los de China hacia Rusia, y los de Francia hacia... En fin, ya se nos ocurrirá. La liaremos gorda, como los de la película, y nos haremos famosos. Saldremos en la tele como los de Operación Triunfo y Gran Hermano y Un paso adelante. ¡Todos los líderes políticos tendrán que pedirnos sopitas! Seguro que lo primero que hacen es preguntarnos qué queremos. Y entonces yo les diré: "Mil millones de dólares y una docena de rosas rojas". Pero claro, igual mi novia es como mamá, y no le molan las rosas.

No sé por qué, cuando intentas hacer el mejor regalo del mundo, te pones nervioso. No es una sensación agradable. Comprendes que a tu novia no le gustaría el huevo podrido, y quizás tampoco la colección de cucarachas muertas, aunque haya hasta de las gordas. Tal vez papá tenga razón, y a veces uno no sepa cómo acertar.
traducció catalana


diumenge, de febrer 09, 2003

Diumenge, 9 de febrer

D'addicions que maten. Article de Manuel Vicent ( El País, 9-3-03)

Adicción

sonata El clima de guerra se ha apoderado de todas las sobremesas. Antes de que los misiles asolen Bagdad ya están cayendo en nuestros platos, donde las lubinas y otras especies inocentes tratan también de salvarse. La guerra se ha establecido en todas las tertulias de la radio, en las copas de media tarde en los bares, en todos los telediarios, hasta crear una atmósfera muy cargada que ocupa ya la conciencia de los ciudadanos inermes. Se trata de una previa invasión espiritual cuyo objetivo consiste en hacernos creer que la guerra es inevitable. Ésta es la primera victoria que los belicistas intentan alcanzar. Se nos promete un grande y siniestro espectáculo como si los misiles fueran arcángeles. Si se cae en la tentación de creer que esta lluvia de acero sobre Irak es irremediable, aunque ames profundamente la paz, podrías sentirte decepcionado si por fin este festival bélico no se produce, y ésa sería la derrota más miserable. Este clima de guerra ha sido programado para crear una adicción que esté muy cerca de la fascinación diabólica. Hay que llevar las pancartas de protesta hasta el pie de los arsenales, pero también es necesario desintoxicarse. Hoy es un domingo lluvioso o soleado. De buena mañana hay un buen trabajo que hacer: bostezar, rascarse la espalda por debajo del pijama y pensar que una sonata de Bach entreverada con el perfume del café y las tostadas puede limpiar el cielo contaminado. Cualquier pequeño y puro placer que te permitas será un acto subversivo frente a la guerra. Mientras ellos llevan ahora la maquinaria del infierno a las arenas del Paraíso Terrenal, volvamos nosotros a los principios cardinales: el mar de febrero hoy está muy azul, estas palmeras y las de Bagdad son hermanas. Durante el paseo por las calas he vislumbrado que los erizos afloraban en los bajos de las aguas claras y frías de invierno. Por mi parte no me permitiré hoy ninguna caída, ningún miligramo de dinamita ni de petróleo en el cerebro, que suele introducirse a través de comentarios de analistas políticos y de estrategas que hablan de futuras hecatombes con un licor de pera en la mano. La contaminación bélica continuará mañana, pero hoy podrá salvarte el olor a algas, el brillo de las aceitunas rellenas en la terraza del bar durante el aperitivo, la niña que pasará delante de ti patinando. Después podrás hacer el supremo ejercicio de paz: cerrar los ojos y dejar que el sol te dé en la cara. En la claridad de los párpados no verás ningún pájaro de acero, sino la luz primordial que nace todos los días. Y ésa será la primera batalla.