Dimarts, 25 de febrer
Amors a la carta.
Meri Torras. Ed. Galaxia Gutemberg/ Cercle de Lectors
Cartes d’amor a l’era digital
L’adveniment del segle XXI, amb la implantació de les noves TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), ha comportat transformacions no només en molts dels gèneres literaris sinó en la mateixa literatura. Hi ha qui aventura que, ja des de l’etimologia del mot –
littera, lletra-, la literatura pertany a l’era escrita i que desapareixerà necessàriament al llarg de l’era digital, per donar pas a una altra cosa – que no és completament una altra cosa – que s’ha batejat amb el nom de ciberliteratura o literatura hipertextual o literatura electrònica o literatura ergòdica... Aquestes etiquetes s’encavalquen però no s’identifiquen i, sens dubte, caldrà valorar-ne l’abast els propers anys. A l’era electrònica, quan triomfen la virtualitat, el simulacre, la transitorietat, la cibercultura, pregonar epistolografia, encara que sigui a través de i l’edició acurada d’una antologia de cartes d’amor de la literatura catalana, corre el risc de semblar un gest impregnat de melangia i enyor, o – especialment a ulls d’alolescents usuaris empedreïts del mòbil i l’ordinador – una mena de mostrari més o menys curiós de troballes arqueològiques. Hi ha lloc per a l’epistolografia en el nou mileni?, o, per plantejar-ho fent un joc de paraules: les noves TIC regeneren o degeneren el gènere epistolar? La millor resposta, probablement, passa per totes dues coses.
Moltes d’aquestes noves tecnologies donen a l’escriptura un protagonisme dins el procés comunicatiu que l’imperi del telèfon li havia manllevat. En efecte; si la immediatesa, la rapidesa i la comoditat d’alçar l’auricular, marcar i parlar, havia acabat relegant la pràctica epistolar de la quotidianitat de les persones, el fax- relativament extès-, el correu electrònic – en augment d’ús- i els missatges de mòbil són un espai on sense retop hem d’escriure(‘ns), narrar(-nos): els verbs de la postmodernitat. Un exemple: els telegrames d’amor resultaven poc viables perquè:
a) un telegrama és, per definició curt, i si ens expliquem amb moltes giragonses retòriques fàcilment acabarem tenint problemes per arribar a final de mes;
b) posar un telegrama implica o bé desplaçar-se a la sucursal de correus més propera i enfrontar-se amb la mirada del funcionari o de la funcionària mentre compta (i llegeix!) les nostres paraules amoroses, o bé trucar per telèfon i haver de
dictar a algú que no coneixem els mots que hem escollit amb tanta cura per sentir com els va repetint mecànicament a mesura que els anota per transmetre’ls just després amb la mateixa fredor professional. Per contra, els missatges del mòbil són totalment privats, encara més immediats i, com els telegrames, tenen un límit econòmic d’espai que els hauria de fer com una gota de perfum: tenir la capacitat de posseir en la seva mínima expressió la mateixa fragància del flascó.
Si els SMS, missatges via satèl.lit, que viatgen de mòbil en mòbil s’assemblen als telegrames, els correus electrònics es correspondrien amb les cartes tot i fer semblant ostentació d’impaciència i de pressa que catacteritza actualment la nostra vida; encara que els
e-mails no es guardin en llaços ni siguin perfumats, més aviat vagin a parar en inodores carpetes dins al disc dur de l’ordinador. Això té un avantatge molt calr: ens estalvia haver-los de retornar un cop l’amor o, si més no, la relació s’acaba, mentre que – si hem de creure les recomanacions que donava l’any 1927
Carles Soldevila, sota el pseudònim de Myself, a
La dona ben educada”.
Regles de capteniment i d’etiqueta- :”la ruptura comporta el retorn dels presents enviats, cartes i fotografies.” Els correus electrònics tampoc poden acaronar-se, ni olorar-se, ni amagar-se entre els plecs del vestit, ni podem transportar-los a la butxaca de l’abric neguitosament mentre esperem el moment de solitud i privacitat necessària per llegir la missiva. I una de les pèrdues que, personalment- ho confesso-, més em dolen: ja no té sentit que intentem endevinar la personalitat de l’epistològraf analitzant-li obsessivament els trets cal.ligràfics, aplaudint el caràcter resolt, decididament ascendent, dels pals de les tes, les corbes sinuoses i enllaçades de les esses o les muntanyes fermes i prometedores de les emes... També és cert que després, tot plegat, no era de bon tros infal.lible i lletres de somieg solien pertànyer a realitats físiques menys evocadores. En fi...
Des de l’antiguitat, la carta s’ha descrit com un diàleg entre absents; aixi la definia, per exemple, Ciceró a les “ Filípiques”(II, 7) i el valerós Tirant començava amb una de les seves lletres a Carmesina confessant:
Absència, enemiga d’enamorats pensaments, és aquella qui, entre tants enemics meus, major combat s’estudia donar-me. Tal vegada perquè obeeix a l’impuls de la comunicació, de vèncer la llunyania insofrible, l’epístola com a gènere ha mostrat una multiformitat envejable que ha fet posssible la seva pervivència al llarg del temps, per venir a donar la raó a una de les epistògrafes amoroses més insignes,
Madeleine de Scudéry, quan observaba:
No hi ha res que no puguem introduir a propòsit en les cartes d’aquesta natura ( galant i amorosa) i que des del proverbi més popular fins als versos de la Sibi.la, de tot es pugui servir un esperit destre, per acabar demostrant que també funciona a l’inrevès: tot cap a dins de la carta, i la carta, especialment amorosa, acaba sent capaç de vehicular-se a través de tot. No han existit debades els codis muts amb els quals els amants, observant les flors escollides, el moviment del ventall o, fins i tot, el lloc elegit per amagar-se una piga falsa, esbrinessin anhels, inquietuds i desitjos de l’amant o, fins i tot, el lloc i l’hora de la propera cita secreta.
Tanmateix, més que no pas un veritable diàleg, com puntualitza
Carles Soldevila a
Correspondència amorosa (1926),
La lletra d’amor és un terme mig entre la conversa i el sol.liloqui. Aquest fet explica que en els moments de declaració d’intencions, ja sigui per confessar el desig amorós, ja sigui per enviar l’altre a dida, la carta – que fa la figura interlocutora present però muda- esdevingui el motlle ideal.
En format paper o en format electrònic, a les baralles dolces que ens ofereix el joc de l’amor, cal veure l’aposta amb les millors cartes.
Meri Torras ( Universitat Autònoma de barcelona) El Temps, 25-2-03